El Segre, al seu pas pel Pla, aquest dimecres a quarts de nou del vespre.

Llàstima que la càmera no va captar els colors amb la intensitat que tenien...

Aquest matí de dijous, la pedra ja estava totalment coberta per l'aigua, que ja no baixava tan vermellosa com ahir al vespre.

En primer terme, gairebé coberta per l'aigua vermellosa, hi ha una pedra gegant i força aplanada, que és la mesura que prenc per saber si el Segre baixa gros o petit. Durant tot l'hivern, la pedra ha estat al descobert, no li arribava ni una petita onada d'aigua. Ahir dimecres al matí, l'aigua ja arribava a la meitat de la seva superfície. Al vespre, ja ho veieu. I aquest matí encara estava més tapada.

Ja en vam posar una foto al capdamunt del bloc, però en vaig fer moltes. Feia temps que no baixava un Segre així, i per això calia aprofitar l'ocasió.

Al centre de la fotografia s'hi pot veure un teulat, que és el de cal Vila (tot i que ara que hi penso, no sé si el Josep Maria em va dir cal Vila, o cal Vidal...). Ho hauré de confirmar.

El nostre gos està resultant tot un expert a l'hora de llevar porc fers. Això sí, no s'hi apropa gaire, pel que pugui ser. Però els ensuma des de lluny i amb quatre crits els fa moure.

Una roca gegant, enganxada de líquens, voltada d'arbres i boixos, al costat d'un camí de terra vermellosa, formen una de les imatges més esplèndides dels nostres boscos.

Els boscos de la part més de sud del Pla estan dominats per la terra roja. Quan li toca el sol i està un pèl humida, el color és tan brillant que fins i tot pot ofendre!

Temps era temps, els habitants de Torà agavafen els seus rucs i venien cap al Pla a buscar provisions, com ara pa, a través d'un caminet estret que s'endinsa pels boscos, i que avui dia ja està del tot oblidat. De fet, només el rememoren els caçadors quan és temps de perseguir els porc fers. Fa uns dies en vam fer un tros amb el Josep Maria. Ell va fer aquest camí quan encara no tenia tres anys i havia acabat la guerra. A ell, a la seva germana, a la meva mare i al meu tiet, els van muntar en rucs i cap a Torà.

M'ha agradat imaginar que potser també va fer aquest camí, qui sap quantes vegades, el meu rebesavi Josep Piqué Oromí, que era de Torà i que es va casar a Tost amb Bonaventura Casanoves Ubach. Els seus pares eren Francesc Piqué, també de Torà, i Maria Oromí, de Fórnols. I més enllà, ho he d'anar investigant.

És el turonet de terra roja.

He mirat d'acostar una mica el "zoom" cap a Torà.

Des del cap del serrat divisem ja Torà (de Tost). Una mica més cap a l'esquerra hi queda Sauvanyà.

Al fons de la vall s'hi veu el Pla. Les muntanyes que hi ha al davant són les de la Parròquia i les de la part de Noves.

Aquest diumenge, amb el Josep Maria i el Quico, hem fet una caminada de les maques, de quatre horetes, pujant cap al Serrat i arribant fins a Mas d'en Planes per la part de sota, diguéssim. Després d'abandonar el camí, hem arribat als cortals de cal Planes. Això és el que en queda.